ImproVivencia compleix 10 anys

IMPROVIVENCIA CELEBRA EL SEU 10é ANIVERSARI

ImproVivencia, primera companyia de teatre d'improvisació professional de la província d'Alacant, celebra 10 anys en actiu amb 4 espectacles molt especials.

ImproVivencia naix en 2012. Malgrat les dificultats que comporta traure a flotació una companyia teatral, saben viure diàriament amb la incertesa i la inestabilitat d'un sector que, per bé que sí que és necessari en la societat, no sempre és ben considerat.

Actualment, formen aquesta companyia Santi Avendaño, Irene Pardo, Llija Ríos i Alvarito Circo. En cada xou pugen a l'escenari per a crear obres de teatre improvisades, en les quals regalen al públic escenes inoblidables gràcies a la seua participació. I és que, aquestes quatre persones, es desviuen per fer que els qui les veurem puguem riure i emocionar-nos amb els seus espectacles.

Irene Pardo, actriu i docent de la companyia ens comenta: "L'arribada de la pandèmia va ser dura, sobretot perquè una part de mi pensava que mai tornaríem a tindre contacte directe amb el públic: que per sort no ha sigut així"

"Després de passar-lo tan malament, volíem celebrar. 10 anys no es compleixen tots els dies i encara que, és veritat, que les coses estan tardant més a tornar a la normalitat, volem donar gràcies al nostre públic per ser ací funció rere funció" ens diu Santi Avendaño, director i actor de ImproVivencia.

Per a celebrar-ho, ens porten 4 funcions molt especials de setembre a desembre. Tindran lloc a l'Aula de Cultura de la Fundació Mediterrani i comptaran amb convidades molt especials del món teatral i d'improvisació a nivell nacional.

En aquestes 4 actuacions representaran els seus formats més reconeguts i innovadors. : ME LA JUEGO! serà l'espectacle que òbriga aquesta celebració al setembre. Després de 3 anys sense poder gaudir d'ell, torna el seu format més mític i volgut a la ciutat d'Alacant. A l'octubre tindrà lloc Love, Death and…, Señoras al Bingo al novembre i tancaran la celebració amb Conectando que ajuntarà a 7 intèrprets sobre l'escenari.

Cada actuació 500 persones tindran l'oportunitat única de poder gaudir d'aquesta companyia com mai abans ho havien fet.

Irene Pardo

Devolució PROCÉS PARTICIPATIU. FASE I CASA DE LA MISERICÒRDIA.

Ahir va tenir lloc l'última reunió online amb la qual es tanca el Procés Participatiu de l'EDUSI (Estratègia de Desenvolupament Urbà Sostenible i Integrat) de l'àrea de les Cigarreras, l'objectiu de la quals és la recuperació integral del complex que va albergar l'antiga Fàbrica de Tabacs d'Alacant.

El Servei de Coordinació de Projectes, a través de l'Oficina d'Informació, Comunicació i Intervenció Comunitària de l'EDUSI Alacant va convocar les 76 entitats (entre elles PROTEA) que hem format part d'aquest procés consultiu, per a donar-nos resposta a les aportacions que hem reclamat per a les arts escèniques al costat d'altres associacions professionals del sector.

Les AAEE es troben dins de les línies d'actuació de l'estratègia del Pla Director, per la qual cosa vam vore en aquest procés participatiu una oportunitat per a exposar les demandes i necessitats pròpies del sector, com la falta d'espais dotats correctament per a la creació i investigació; o l'accés a ells.

Aquest projecte de rehabilitació té diferents fases dividides per temps i dedicades a espais concrets dins del recinte.

Fase I

En aquesta primera fase que abordarà la reforma de la Casa de la Misericòrdia està prevista l'adequació d'una de les sales per a usar-se com a sala d'assajos d'AAEE, amb unes dimensions apropiades i equipades segons les nostres demandes. En els plans del Pla Director que trobareu en l'enllaç que adjuntem podeu comprovar la ubicació d'aquesta sala en la primera planta, en la zona C1. Aquesta sala també disposarà d'una zona de camerins que es podrà usar si hi ha algun espectacle programat a l'aula polivalent, un altre gran espai per a esdeveniments i exhibició situat també en la primera planta. La dotació tècnica d'aquesta sala està per determinar. La seua altura no és suficient per a allotjar un "peine", ni vares ni cap altra instal•lació.

Van ser advertits per les entitats col·laboradores d'AAEE però la morfologia de l'edifici fa impossible l'ampliació cap amunt en tractar-se d'un edifici amb categoria BIC.

Així mateix hi haurà un espai a l'aire lliure en forma de claustre on es podran desenvolupar eventualment espectacles.

Fase III

En aquesta tercera part del projecte està plantejada la recuperació de la nau central del Centre Cultural Cigarreras, sense ús públic actualment, per al desenvolupament de creació, investigació, assajos i exhibició d'AAEE; inclou en aquest cas el circ, ja que aquesta nau sí que disposa d'altura suficient per a penjar teles o per a l'entrenament d'acrobàcies. Aquest espai compta amb uns 1000 metres quadrats. Ens van informar que encara que siga la Fase III no té per què desenvolupar-se necessàriament darrere de la Fase II, sinó que es poden anar abordant accions simultànies.

Per a aquests espais hem oferit la nostra col·laboració per a fer un seguiment i assessorament en cas que siga necessari, amb la finalitat que no es cometen errors que després no es puguen esmenar.

Lluny queda encara conèixer el model de gestió d'aquests espais. Fins al moment només se'ns ha transmès l'estudi de la distribució d'espais en funció de l'estructura de l'edifici.

No volem deixar d'agrair a les companyes de l'Oficina EDUSI encarregades del projecte, per mostrar-nos l'espai i per l'interès mostrat cap a les nostres aportacions com a part representativa dels professionals de les AAEE de la ciutat.

Diego Juan

En els roglets on el tema escènic es viu com a pulsió i necessitat vital, preocupa la situació que envolta la COVID, amb l'allau de cancel·lacions que implica. Som conscients que la situació és extrema. Després de les festes de Nadal, està havent-hi un índex de contagis elevadíssim. Sembla que tampoc deu estar ajudant la introducció de la variant britànica del virus. Com ho podem saber? Tot açò resulta molt complicat. En qualsevol cas, els metges, els viròlegs i els epidemiòlegs són els que marquen la pauta, les mesures que convé seguir. I són els polítics, en primer lloc, els qui prenen decisions. I els gestors i tècnics culturals, després, els que acaben executant eixes mesures.

Els professionals del teatre vivim una doble pandèmia: d'una banda, la que se'ns està emportant persones estimades i, d'altra, la pandèmia de les cancel·lacions, la que dinamita un sector professional que ja estava acostumat als camps minats i a la impermanència dels objectius assolits, però que no estava preparat per a no poder exercir la seua professió. Ni des dels Ministeris de Cultura o Sanitat, ni des dels Conselleries equivalents en la Generalitat Valenciana, han expressat –de moment- cap intenció de tancar les sales d'exhibició escènica. Perquè ho hem fet bé. No hi ha hagut contagis en els teatres. Mascaretes, gel hidroalcohòlic, distàncies, aforaments reduïts, protocols d'entrada i eixida. Tot. Perquè ens hi jugàvem la continuïtat, la vida: ara més que mai.

Amb tot, i a pesar d'aquestes proves indiscutibles, s'esdevé últimament un fenomen dur i difícil de gestionar: molts teatres estan anul·lant funcions i, fins i tot, estrenes, amb la quantitat enorme de conseqüències que hi ha al darrere. Ajornar una estrena implica que, com a companyia professional, no podem començar a recuperar la inversió que hem fet en producció: jornals, assegurances socials, lloguers, contractacions, escenografia, i un llarg etcètera que quan l'explicites davant dels amics, fa que l'expressió facial se'ls òmpliga de mostres d'empatia. Perquè fa por -quan es descriu- la corda fluixa per la que camina ara el sector. A cada punta de la corda, un misto.

Cal fer pedagogia. A ProTea ho tenim claríssim. La prova que cal conscienciació és l'ensorrament d'algunes programacions teatrals immediatament després de l'aparició de crítiques en xarxes socials. Crítiques ciutadanes, respectables (sempre!), que clamen en contra de la celebració dels esdeveniments culturals, apel·lant a la ''responsabilitat'', encara que estiga provat que se celebren sense risc. És com si ja no hi haguera argumentació possible quan el teu interlocutor posa sobre la taula la pistola de la ''no sou de primera necessitat''. El teatre és vist com a entreteniment, només, des de sempre. La funció social de la cultura era verda i se la va menjar un burro. En temps de pandèmia, sembla com si no tocara reivindicar, com si tinguera més trellat recomanar que la gent s'entretinga només amb Netflix (deu ser que els actors i els equips tècnics de les séries són immunes al virus). I clar, als artistes se'ns cau el món damunt quan veiem els avions low cost atapeïts de sardinetes, amb mascareta i la motxilleta entre les cames. O els centres comercials plens fins a la bandera, i, en canvi, alguns teatres a mig gas o tancats. Dic pedagogia perquè opine que esta societat en què ens ha tocat nàixer i on decidim viure té un compte pendent amb el valor social de l'art. Fa envegeta (sana) quan compares segons quines actituds ''nostres'' amb el concepte que es té de les arts escèniques, per exemple, en llocs de Sud-Amèrica o pel centre d'Europa. Però no comparem, que això està lleig.

I acabe: la Generalitat Valenciana acaba de presentar el ''Pla Resisteix'', una mesura de xoc dotada amb pasta d'Europa. Una ajuda destinada als sectors de la cultura, oci, hostaleria i el turisme. 340 milions d'euros, batejats amb un imperatiu engrescador: RESISTEIX.

Com? Fins a quan? ''La resposta està en el vent'', que deia l'únic nord-americà d'esquerres. En el vent, o en la vacuna.

Sí, resistim. Quin remei. Perquè som de ferro colat. Perquè quan vam decidir viure professionalment del teatre ja sabíem que res seria fàcil. Ara bé, tal com deia Joan Fuster: ''o ara, o mai''.

Joan Nave

L'Organització de les Nacions Unides ha declarat 2021 com l'Any Internacional de la Pau i la Confiança i, per això, el Centre Cultural Fernán Gómez de la Vila de Madrid ha organitzat un cicle teatral del 13 de gener al 14 de febrer, de dimecres a diumenge, amb espectacles que reflexionen sobre la violència i la guerra. Aquesta és la iniciativa de Madrid Destino, celebrar amb teatre un any que és possibleque siga molt paregut a l'anterior.

Sí, paregut, possiblement, però amb una diferència: hem pogut comprovar que el teatre és un lloc segur. Sent la Cultura una gran perjudicada d'aquesta pandèmia, hui podem dir orgullosos i orgulloses que no hem patit cap contagi dins d'un teatre a la Província d'Alacant. No se'ns ocorre millor notícia que la d'un teatre sense contagis i segur.

"Recuperarem la confiança en la ficció, ja que ofereix una resposta millor al món actual" deia l'estiu passat Tiago Rodrigues, director del Teatro Nacional Maria II de Lisboa, per al periòdic La Vanguardia. Confiança per a accionar amb responsabilitat i continuar omplint les butaques de la nostra Província.

El públic ha anat acostumant-se als temps d'espera, a l'aforament limitat, així com les actrius i actors a no veure els somriures dels espectadors i espectadores. Emoció rere emoció, hem anat adaptant-nos a aquesta "normalitat". Seguim, des de la responsabilitat individual, reactivant el sector i gaudint de la cultura en viu, ja que s'ha demostrat que som capaços de mantindre un espai cultural segur.

"El teatre s'ha de convertir en un lloc de pensament, on poder teixir vincles amb altres disciplines. Hem de fer-ho ara. I fa falta valentia". Així concloïa l'entrevista d'Emmanuel Demarcy-Mota, director del Théâtre de la Ville de París. Ens parla de l'adaptació a noves disciplines del teatre, de la cohesió entre professions alienes al sector per a inventar noves formes d'existència de l'acte teatral.

I és que el teatre té eixe "dolor" fet virtut, eixe do de l'adaptació al mitjà, a l'espai, a la condició climatològica o, moltes vegades, fins i tot a la dramatúrgica en funció de les necessitats de la companyia; en definitiva, la necessitat de coexistència en el seu entorn, siga el que siga. I sí: hem vist novament com les arts escèniques han pogut adaptar-se a aquesta situació i han superat les adversitats a pesar dels tres mesos de 2020 d'apagada teatral.

La reactivació està en tots i totes, i així ha de ser. Així que, molta pau i molta confiança en les arts escèniques ja que, com sabem, no és només segura sinó necessària per a enriquir-nos i conviure millor.

Feliç 2021 a tots i totes.