En els roglets on el tema escènic es viu com a pulsió i necessitat vital, preocupa la situació que envolta la COVID, amb l’allau de cancel·lacions que implica. Som conscients que la situació és extrema. Després de les festes de Nadal, està havent-hi un índex de contagis elevadíssim. Sembla que tampoc deu estar ajudant la introducció de la variant britànica del virus. Com ho podem saber? Tot açò resulta molt complicat. En qualsevol cas, els metges, els viròlegs i els epidemiòlegs són els que marquen la pauta, les mesures que convé seguir. I són els polítics, en primer lloc, els qui prenen decisions. I els gestors i tècnics culturals, després, els que acaben executant eixes mesures.

Els professionals del teatre vivim una doble pandèmia: d’una banda, la que se’ns està emportant persones estimades i, d’altra, la pandèmia de les cancel·lacions, la que dinamita un sector professional que ja estava acostumat als camps minats i a la impermanència dels objectius assolits, però que no estava preparat per a no poder exercir la seua professió. Ni des dels Ministeris de Cultura o Sanitat, ni des dels Conselleries equivalents en la Generalitat Valenciana, han expressat –de moment- cap intenció de tancar les sales d’exhibició escènica. Perquè ho hem fet bé. No hi ha hagut contagis en els teatres. Mascaretes, gel hidroalcohòlic, distàncies, aforaments reduïts, protocols d’entrada i eixida. Tot. Perquè ens hi jugàvem la continuïtat, la vida: ara més que mai.

Amb tot, i a pesar d’aquestes proves indiscutibles, s’esdevé últimament un fenomen dur i difícil de gestionar: molts teatres estan anul·lant funcions i, fins i tot, estrenes, amb la quantitat enorme de conseqüències que hi ha al darrere. Ajornar una estrena implica que, com a companyia professional, no podem començar a recuperar la inversió que hem fet en producció: jornals, assegurances socials, lloguers, contractacions, escenografia, i un llarg etcètera que quan l’explicites davant dels amics, fa que l’expressió facial se’ls òmpliga de mostres d’empatia. Perquè fa por -quan es descriu- la corda fluixa per la que camina ara el sector. A cada punta de la corda, un misto.

Cal fer pedagogia. A ProTea ho tenim claríssim. La prova que cal conscienciació és l’ensorrament d’algunes programacions teatrals immediatament després de l’aparició de crítiques en xarxes socials. Crítiques ciutadanes, respectables (sempre!), que clamen en contra de la celebració dels esdeveniments culturals, apel·lant a la ‘’responsabilitat’’, encara que estiga provat que se celebren sense risc. És com si ja no hi haguera argumentació possible quan el teu interlocutor posa sobre la taula la pistola de la ‘’no sou de primera necessitat’’. El teatre és vist com a entreteniment, només, des de sempre. La funció social de la cultura era verda i se la va menjar un burro. En temps de pandèmia, sembla com si no tocara reivindicar, com si tinguera més trellat recomanar que la gent s’entretinga només amb Netflix (deu ser que els actors i els equips tècnics de les séries són immunes al virus). I clar, als artistes se’ns cau el món damunt quan veiem els avions low cost atapeïts de sardinetes, amb mascareta i la motxilleta entre les cames. O els centres comercials plens fins a la bandera, i, en canvi, alguns teatres a mig gas o tancats. Dic pedagogia perquè opine que esta societat en què ens ha tocat nàixer i on decidim viure té un compte pendent amb el valor social de l’art. Fa envegeta (sana) quan compares segons quines actituds ‘’nostres’’ amb el concepte que es té de les arts escèniques, per exemple, en llocs de Sud-Amèrica o pel centre d’Europa. Però no comparem, que això està lleig.

I acabe: la Generalitat Valenciana acaba de presentar el ‘’Pla Resisteix’’, una mesura de xoc dotada amb pasta d’Europa. Una ajuda destinada als sectors de la cultura, oci, hostaleria i el turisme. 340 milions d’euros, batejats amb un imperatiu engrescador: RESISTEIX.

Com? Fins a quan? ‘’La resposta està en el vent’’, que deia l’únic nord-americà d’esquerres. En el vent, o en la vacuna.

Sí, resistim. Quin remei. Perquè som de ferro colat. Perquè quan vam decidir viure professionalment del teatre ja sabíem que res seria fàcil. Ara bé, tal com deia Joan Fuster: ‘’o ara, o mai’’.

Joan Nave