L’Organització de les Nacions Unides ha declarat 2021 com l’Any Internacional de la Pau i la Confiança i, per això, el Centre Cultural Fernán Gómez de la Vila de Madrid ha organitzat un cicle teatral del 13 de gener al 14 de febrer, de dimecres a diumenge, amb espectacles que reflexionen sobre la violència i la guerra. Aquesta és la iniciativa de Madrid Destino, celebrar amb teatre un any que és possibleque siga molt paregut a l’anterior.

Sí, paregut, possiblement, però amb una diferència: hem pogut comprovar que el teatre és un lloc segur. Sent la Cultura una gran perjudicada d’aquesta pandèmia, hui podem dir orgullosos i orgulloses que no hem patit cap contagi dins d’un teatre a la Província d’Alacant. No se’ns ocorre millor notícia que la d’un teatre sense contagis i segur.

“Recuperarem la confiança en la ficció, ja que ofereix una resposta millor al món actual” deia l’estiu passat Tiago Rodrigues, director del Teatro Nacional Maria II de Lisboa, per al periòdic La Vanguardia. Confiança per a accionar amb responsabilitat i continuar omplint les butaques de la nostra Província.

El públic ha anat acostumant-se als temps d’espera, a l’aforament limitat, així com les actrius i actors a no veure els somriures dels espectadors i espectadores. Emoció rere emoció, hem anat adaptant-nos a aquesta “normalitat”. Seguim, des de la responsabilitat individual, reactivant el sector i gaudint de la cultura en viu, ja que s’ha demostrat que som capaços de mantindre un espai cultural segur.

“El teatre s’ha de convertir en un lloc de pensament, on poder teixir vincles amb altres disciplines. Hem de fer-ho ara. I fa falta valentia”. Així concloïa l’entrevista d’Emmanuel Demarcy-Mota, director del Théâtre de la Ville de París. Ens parla de l’adaptació a noves disciplines del teatre, de la cohesió entre professions alienes al sector per a inventar noves formes d’existència de l’acte teatral.

I és que el teatre té eixe “dolor” fet virtut, eixe do de l’adaptació al mitjà, a l’espai, a la condició climatològica o, moltes vegades, fins i tot a la dramatúrgica en funció de les necessitats de la companyia; en definitiva, la necessitat de coexistència en el seu entorn, siga el que siga. I sí: hem vist novament com les arts escèniques han pogut adaptar-se a aquesta situació i han superat les adversitats a pesar dels tres mesos de 2020 d’apagada teatral.

La reactivació està en tots i totes, i així ha de ser. Així que, molta pau i molta confiança en les arts escèniques ja que, com sabem, no és només segura sinó necessària per a enriquir-nos i conviure millor.

Feliç 2021 a tots i totes.